Curial e Güelfa

És una obra anònima, conservada en un únic manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid. L'obra no va ser duta a l'impremta. La va descobrir Milà i Fontanals al s. XIX i li posà títol. Està dividida en tres llibres.

Curial e Güelfa és una obra cavalleresca de mitjans del segle XV. És considerada la millor de les del seu gènere, ja que destaca per la solidesa de la seua trama narrativa i la complexitat dels persontages.

La novel·la  conta les aventures de Curial, un personatge d’origen pobre, però que progressa gràcies al seu ofici com a cavaller, fins casar-se amb Güelfa, una de les dones més riques de l’època.

25 d'Abril

El 25 d'abril de 1707 es va produir la Guerra de successió Espanyola, coneguda com “La Batalla d'Almansa”. En Aquesta, s’enfrontaren dos reis, que lluitaven pel tron espanyol. Per una banda lluitaren les tropes de Felip V, recolzades pels seus partidaris, els botiflers, i per altra les tropes de Carles d’Austria, respaldades pels maulets. La batalla durà dues hores, ja que les tropes borbòniques eren superiors a les tropes contraries, per la qual cosa, la guerra finalitzà amb la victòria Borbònica.

Després de la victòria Borbònica, el nou rei va promulgar un conjunt de lleis anomenades “ El decret de Nova Planta”, en el que el monarca tenia tot el poder de l’estat, ja que era un dret concebut per Déu i en el que s’abolien les Furs de la Corona d’Aragó.

Diccionari Visual

Clica ací per vore'l

Ressenya: El secret de l'alquimista

Francesc Gisbert, El secret de l’alquimista,  Alzira ed. Bromera, 2001

El secret de l’alquimista, és  un llibre de l’alcoià Francesc Gisbert, llicenciat en filologia catalana i professor de llengua, varies voltes guanyador de Premis Narratius Juvenils. Podem catalogar aquest volum con a narratiu de gènere i de misteri com a subgènere.

Aquest llibre amb la tècnica del marc narratiu i ambientat al segle d’Or de la corona Catalana, barreja un secret molt codiciat ocult en un medalló, que consistia en la clau de l’art, convertir plom en or, i les aventures pel regne d’Alfons X el Magnànim del nostre protagonista Jordi i el seu amic Amet. El llibre està dividit en quatre parts principals, i en cada part, l’acció es desenvolupa en diversos llocs (El poble del Jordi, València, l’Alzione, Nàpols, Roma, Alexandria,...) Aquest llibre està narrat en primera persona pel Jordi i en algunes pàgines (Ex: 64) utilitza la segona persona del plural per a fer referència als lectors i així, augmentar l’interès d’aquestos.

La història comença amb un epíleg que fa de marc narratiu, que està narrat per l’escriptor i ens compta com va aconseguir el llibre que anem a llegir.

Després, ja s’inicia la història. El Jordi es un xic orfe que viu amb els seus oncles i els seus cosins. Un dia, quan tornaven a casa de treballar les terres del senyor, veuen dins la casa a un home malferit. El Jordi i la seva família el curen i com agraïment quan el cavaller desperta els dóna un sac amb monedes d’or. Aquest cavaller, anomenat Ventalluny, és un soldat a les ordres del rei Alfons el Magnànim que ha de realitzar una missió.

Als pocs dies, Quan Ventanlluny estava al llac proper al poble amb Jordi, aquest li proposa que siga el seu escuder i li acompanye en el seu llarg camí. Jordi accepta, pel que al dia següent els dos  parteixen cap València. En el camí, Ventalluny s’adona de que no s’escoltava el so dels pardals pel que dedueix que els estaven seguint, i així fou, ja que a la nit quan els dos estaven en una posada a mig dia de València, entren dos encaputxats.

Ventalluny li explica a Jordi que la seva missió era molt perillosa, ja que havia de transportar a València un medalló que amagava un secret molt important i després havia de portar-lo des de Valencia cap a Roma.

Al dia següent, quan Jordi desperta veu que Ventalluny havia desaparegut però que havia deixat una nota. En aquesta nota deia que ell s’avia anat a mitjanit per a que els seus enemics el perseguiren a ell i així Jordi poguera aplegar fins a València amb el medalló sense cap problema. També li diu que en la ciutat busque a un amic seu anomenat Assis al-Calab. Quan Jordi llegeix açò decideix fer el viatge cap a València.

Quan aplega a la gran ciutat, Jordi veu el mercat que envolta carrerons i places i com que estava distret un home li furta la cartera amb els diners i el medalló, que es capaç de recuperar gràcies al xic que coneix eixa vesprada, l’Amet.

Per la nit, quan Jordi aplega a la casa d’Assis al-Calab, aquest li comunica que Ventalluny ha sigut trobat mort, i que això es una desgràcia ja que necessitaven que el cavaller portara el medalló cap a Roma, a la casa d’un dels germans de l’art i així amagar-lo de tots els seus enemics. Joan sofreix a transportar el medalló cap a Roma per la qual cosa, al dia següent,  va cap al port on muntaria a un vaixell que li portaria cap a la capital italiana.

Desafortunadament, uns homes el veuen parlant amb l’Amet. Aquesta volta, el xic ha sigut vist robant pel que com que estava parlant amb Jordi, els homes pensen que ell era còmplice i volen detenir-los, per la qual cosa els dos han de fugir i amagar-se dins d’uns tonells de vi, que després són pujats a un vaixell diferent del que havia de muntar el Jordi.

Aquest vaixell estava capitanejat per Pontos de Maravant, un antic cavaller del rei Alfons, que en l’actualitat es dedicava a comerciar i a atacar els vaixells francesos i genovesos, doncs eren enemics de la corona Catalana. El capità deixà quedar-se als dos xics a canvi de que aquestos feren treballs a l’igual que tota la tripulació.

Quan apleguen a Nàpols, com que ni Jordi ni Amet tenien diners, enganyen a un home de manera que aquest pensa que ha intercanviat la seva bossa plena de monedes per altra plena de ducats pel que eixa nit, els dos xics poden sopar a una taberna però, de sobte, Entren els mateixos encaputxats que havien seguit el Ventalluny abans d’aplegar a València, i els dos xics han de fugir i de sobte, quan els encaputxats estaven prop d’atrapar-los apareix otra vegada el Ventalluny i aconsegueix salvar els nois.

A partir d’ací, ens endinsem en el final de la història, on descobrim elements sorprenents com qui és realment el Ventalluny de Nàpols, què és i per a qui treballa l’Amet, qui eren realment els encaputxats, quin és el contingut del tresor i què és el que ocorre per a que aquest es perda en les profunditats marines...

En la novel·la destaquen diferents personatges, els principals serien: Amet, Jordi i Assis al-Calab. D’aquestos tres jo pense que Amet és el que més evoluciona al llarg de la història lo qual el converteix en un perfect exemple de personatge redó. En Amet no solament veiem un canvi d’emocions i pensaments, sinó que també canvis clars en les seues reaccions i decisions, com per exemple al final de la novel·la quan decideix canviar de bàndol.

Per altra banda ressalten personatges els secundaris (Pontos de Maravant, Sèpia, la resta de la tripul·lació de l’Alzoine, Ventalluny, la família de Jordi, els encaputxats) i els antagonistes (Falconera i Camar, encara que després, aquesta es penedeix i canvia de bàndol).

En quant al llibre cal dir que et sorpren des de la primera pàgina, amb l’epíleg que et deixa pensant si realment la procedència del llibre és eixa, fins a les últimes pàgines on descobrim qui és Falconera i Camar... Aquesta novel·la té un vocabulari ample, unes descripcions detallades de tots els personatges i ús de moltes frases fetes. Sobre l’autor cal dir que és llicenciat en Filologia catalana per la Universitat d'Alacant i treballa com a professor de Secundària de Valencià. Finalment cal dir que és un llibre que mereix la pena i que jo, personalment, recomane per a públic sobretot juvenil.

Els nostres Poetes

Joan Salvat Papasseit:

Joan Salvat i Papasseit va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

Ovidi Montllor:

Ovidi Montllor i Mengual, conegut artísticament com a Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995), fou un cantautor valencià de la Nova Cançó i actor amb una extensa trajectòria professional que comptà amb més de vint àlbums editats i amb la participació en més de mig centenar de pel·lícules.

Maria Mercè Marçal:

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser una poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, nacionalista i comunista i per un temps, editora.

Joan Fuster:

Joan Fuster (n. Sueca, Ribera Baixa, 23 de novembre del 1922; 21 de juny del 1992), va ser un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent,[1][2] la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l'assagista valencià més important del segle XX.

Carles Riba:
Carles Riba i Bracons va ser un escriptor i poeta català. Casat amb la poetessa Clementina Arderiu. Autor dels dos llibres que formen Estances, Elegies de Bierville, Salvatge cor, Del joc i del foc, Esbós de tres oratoris, i traductor de l'Odissea d'Homer, de les Vides paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides.

Dóna'm La Mà: Joan Salvat Papasseit

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Full turístic: El Montgó

El massís del Montgó o simplement el Montgó és una muntanya d'uns 753m d'altitud que discorre paral·lela al litoral sobre els térmes municipals de Dénia, Gata de Gorgos i Xàbia, a la comarca de la Marina Alta. Aquest massís es distància de la línia de costa uns pocs centenars de metres mitjançant una planura coneguda com les planes que descén suaument fins al cap de Sant Antoni. Té una extensió de 2.092 Ha. El paratge fou declarat Parc natural per la Generalitat Valenciana el 30 de març de 1987.

Clica ací per vore'l

Les quatre cròniques

A la Literatura Catalana no han aplegat les cançons de gesta, els textos més antics que coneixem són les Cròniques, que contenen cançons de gesta prosificades.

El primer text historiogràfic que s’ha trobat al monestir de Ripoll, data del s. X. Aquest text es troba en llatí i compta la història dels Comptes de Barcelona, els reis d’Aragó i  els orígens de Catalunya, per la qual cosa un text molt important per a la cultura catalana i per això al segle s. XIII es va traduir al català.

Posteriorment, es van trobar Les Quatre Grans Cròniques més recents que la primera. Dos d’elles s’havien escrit al s. XIII (crònica del rei Jaume I i llibre del rei Pere o crònica de Bernat d’Esclot) i les altres dues al s. XIV (crònica de Ramón Muntaner i crònica de Pere el cerimoniós).

Aquestes quatre cròniques presenten unes característiques generals. En primer lloc, totes quatre tenen un valor històric i literari, ja que trobem cançons de gesta prosificades. Després, observem documents de l’època i records de les persones que les han escrit. Podem dir que aquestes cròniques són pròpies, ja que els quatre autors van viure el fets que conten. Finalment cal destacar que l’eix central de la història és un rei i que acompleixen una funció propagandista.

1ª CRÒNICA:

Crònica de Jaume I: Aquesta crònica va ser escrita pel rei Jaume del 1240 al 1274 i conta la vida del rei, per això els episodis més importants són les conquistes de València i Mallorca, les campanyes militars contra els musulmans, les lluites internes en Catalunya i els problemes amb el seu fill. Aquesta crònica conta fets reals, dissimula les derrotes i altres episodis que no són favorables per a la corona i narra més explícitament els episodis més importants.

És una obra que es caracteritza per tindre un punt d’intimitat, és a dir, que presenta al rei amb una part militar i una humana, per utilitzar una llengua viva, és a dir, la del poble, amb un llenguatge col·loquial i amb paraules en llengua dels interlocutors  i per tindre diàlegs en estil directe.

2ª CRÒNICA:

Crònica de Bernat d’Esclot: Aquesta crònica va ser escrita entre el 1283 al 1288 i narra diferents regnats, des de la unió dels comptes de Barcelona amb els reis d’Aragó fins a Pere I el gran. En aquest text els episodis més importants són les conquestes de Pere el gran i la conquesta dels francesos als catalans i la posterior victòria dels catalans.

Aquesta crònica és caracteritza per ser objectiva, ja que està escrita per un cronista i no pel rei, per introduir una part historiogràfica anterior a l’època del cronista obtinguda gràcies als documents oficials de la Cancelleria Reial i per la llengua viva i col·loquial, es a dir, la del poble.

3ª CRÒNICA:

Crònica de Ramón Muntaner: Aquesta crònica,  escrita entre el 1325 i el 1328, narra des del naixement de Jaume I fins a la coronació d’Alfons III. Està escrita per a ser escoltada i no per a ser llegida. Té una finalitat política ja que exagera les accions de la corona, posa i dóna importància a les victòries catalano-aragoneses i restant-li importància a les seues derrotes. A més, reflecteix el seu amor per la llengua i per la corona, justificant les seues accions com un missatge de Déu. Aquest autor utilitza frases fetes i té un estil directe per lo que és una llengua viva.

Ramón Muntaner pertanyia a una classe adinerada. D’adolescent va  anar a l’exèrcit i participà en la conquesta de Menorca i a l’expansió per la mediterrània. La majoria dels fets que narra els ha viscut, per la qual cosa, és un testimoni directe. Ell a la seua crònica deixava clar la importància de la corona i deixava constància del seu servici a aquesta.

4ª CRÒNICA:

Crònica de Pere el Cerimoniós: Aquesta crònica escrita pel rei Pere al 1386, comprèn tot el seu regnat. Els episodis més importants són la integració de Sicília, Mallorca i Sardenya a la corona d’Aragó. En aquesta època és el màxim esplendor de la cancelleria reial.

Les característiques  d’aquesta crònica són la llengua culta que usa, la visualització entre la Edat Mitjana i el Renaixement i les justificacions imposades com “necessitats d’estat” per a les conquestes. Els objectius que presenta aquesta crònica són afermar i donar prestigi a la corona i justificar les seues accions.

CONCEPTES:

·         Historiografia: estudi de la història i les seues fonts

·         Obres historiogràfiques: obres que conten la història d’un poble o comunitat

·         Cronista: persona que parla de fets contemporanis a ell

·         Historiador: Investiga la història del passat

·         Cancelleria Reial: Institució important per a la unió de la llengua, establint una llengua estàndard per a un conjunt de dialectes. 

Reportatge

clica ací per vore'l