Biografia i Obra d’Ausiàs March

BIOGRAFIA:

El segle XV va estar marcat per l’entronització de la dinastia dels Trastàmara en la Corona catalanoaragonesa, la importància de València com a eix econòmic i cultural del regne, i l’època d’esplendor de les lletres catalanes, el Segle d’Or. És en aquest context on hem de situar a Ausiàs March.

Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. La societat medieval s’organitzava en tres grups o estaments: la noblesa, el clergat i la plebe. Aquest últim estament estava format pels camperols y per la incipient burgesia (artesans, comerciants…) que començaven a agrumar-se en nuclis urbans.

Ausiàs March pertanyia a la noblesa. Va nàixer a Beniarjó, la Safor, al 1397. Ausiàs com a noble que era, va rebre educació per a formar-se com a cavaller, però com que son pare era un poeta destacat, també va rebre educació com poeta. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: fou senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.

Quan son pare va morir el 7 de juny del 1413, Ausiàs, amb tretze anys, quedà sota la tutela de sa mare Elionor. Però, poc a poc va anar sent el responsable dels bens que li havia deixat son pare. Al 1419, ja armat cavaller, Ausiàs va començar a preparar-se per a la seua primera expedició Mediterrània. Ja que, un any després, va partir a Sardenya, tot i que la disputa es solucionà diplomàticament. Després de la seua primera expedició, Ausiàs tornà a Gandia i ja en tenia 25 anys. I no fou fins al 1424 quan tornà a anar a altra expedició militar, aquesta volta, contra que les illes de Gerba i Quèrquens, bases de pirates que atacaven Sicília.

El rei com agraïment a Ausiàs pel seu comportament coratjós en les expedicions en què havia participat, va recompensar el 20 d'abril del 1425 l’Ausiàs amb la confirmació i augment dels drets com a senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa, i el càrrec de falconer reial. Quan Ausiàs va decidir abandonar el càrrec de falconer, va tornar a les seues terres. Fixà la seua residència a Gandia, on residia sa mare Elionor, que va morir l'any 1429. A partir d'aleshores, ja amb més de 30 anys, portà una vida sedentària dedicada a la administració i millora de la seua herència, a defensar els seus drets feudals i a escriure poemes.

Al 1437 es casà amb Isabel Martorell, provinent de la petita noblesa de Gandia, No tingué descendència d'aquest primera unió, Aquesta dona va morir el setembre 1438, i el 1443 es tornà a casar, ara amb Joana Escorna, que tampoc va tenir descendència.

Entre 1439 i 1442 va escriure les seves Cants de Mort possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna i després de la seva mort va compondre la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionades meditacions.

El 1450 els March s'havien traslladat de Gandia a València. Visitava les possessions de Beniarjó per controlar la propietat i el negoci del sucre. Amb 57 anys va veure morir la seua segona esposa. Al 1458 Ausiàs estava malalt de gravetat i fou al 1459 quan aquest va morir.

OBRA:

Ausiàs March fou un escriptor que s’allunya de la poesia trobadoresca, un tipus de lírica originaria a Occitània i que era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc.

Ausiàs va trencar els motlles d’aquesta poesia ja que fou dels primers que va començar a escriure en català en lloc de Llatí o Occità i dóna a la dona un nou tractament, ja que per a ell la dona és un ésser humà amb totes les seues qualitats i els seus defectes o vicis. A més, la relació home-dona és el compost de l'amor sensual i l'amor intel•lectual. Utilitza imatges quotidianes per parlar de l’amor, un llenguatge més proper que no els dels trobadors. Els seus poemes són característics per: La presència d'objectes quotidians (pa, portes, forn...), els paisatges on se situa l'acció són del món medieval/feudal (castells, hostals,...), els personatges també són del món medieval/feudal (camperols,dames,nobles...), el seus poemes es solen desenvolupar entre una comparació del poeta i algun terme militar, marítim, mèdic, etc i l’utilització d’increpacions i interrogacions per aconseguir l'aproximació entre l'autor i el lector.

Tanmateix, respecte del llenguatge, encara manté recursos de la lírica trobadoresca, com per exemple l’ús del vers decasíl•lab, l’estrofa de huit versos o cobla i la utilització de senyals per amagar el nom de la dama, com Llir entre Cards o Plena de Seny.

La poesia d'Ausiàs March es mostra d'una banda culta, doncs hereta dels trobadors "l'expressió formal" de l'amor i en té un estil elegant i exacte. La seua obra està constituïda per cent vint-i-vuit poesies. I es poden classificar per cicles temàtics. On s'observa una evolució formal i conceptual en els diferents cicles, per la qual cosa es considera que el total de la seua obra es com un immens poema. Els cicles són: Els cants d'amor, Els cants de mort i Els cants espirituals.

Als cants d’Amor, per l’Ausiàs, la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència la relació home-dona serà el compost de l'amor sensual (sentits) i l'amor intel•lectual (contemplació i pensament). Podem dividir aquests cants en cinc senyals que són: Plena de Seny, Llir entre cards, Amor, amor, Mon darrer bé i Oh, foll amor.

Els cants de mort estan formats per sis poesies dedicades a la mort de la seua segona esposa i estan escrits sense senyal. En aquestes poesies, el poeta, reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d'una dona estimada hi pot ocasionar: el destí de l'ànima, el dolor per l'absència, el record del temps passat...

Els cants espirituals estan adreçats a Déu. Són un conjunt de 224 versos, escrit en segona persona i considerats com un dels poemes més importants de la literatura en valencià. En aquestos, Ausiàs s'hi mostra preocupat per aconseguir el camí de Déu i en té por de ser condemnat per haver caigut en el "foll amor" de la qual cosa es penedeix, fins i tot demana a Déu que li ajudi per no fer més pecats.

Definicions

Murta: planta de la família de les mirtàcies que creix a les dues vores del Mediterrani. Etimològicament Myrtus communis prové del grec myrtos que significa perfum per ser una planta molt aromàtica icommunis per ser relativament abundant.

Argelaga: planta amb flor del gènere Calicotome. És un arbust molt espinós de fulles trifoliades, que surten de la base i del mig de les punxes, té flors grogues i fruit en llegum. Viu tant en sòls silicis com en calcari, suporta bé el sol i és un arbust de brolla. 

Teix: Arbre perennifoli de la família de les taxàcies (Taxus baccata), de fulles agudes i llavors envoltades d'un aril vermell, típicament centreeuropeu, plantat en jardins i apreciat per la seva fusta.  

Fartet: Peix de l'ordre dels ciprinodontiformes, de la família dels ciprinodòntids (Aphanius iberus), de color gris, el mascle amb dotze bandes argentades transversals i la femella amb taques negroses, propi d'aigua dolça. 

Mostela: Mamífer de l'ordre dels carnívors de la família dels mustèlids (Mustela nivalis), amb el cap allargat, potes curtes, vermellós i blanquinós, molt actiu durant la nit. és el carnívor més petit de tots. distribuït per Euràsia i Nord-amèrica.

Garsa: Ocell de l'ordre dels passeriformes i de la família dels còrvids (Pica pica), de color negre llevat de les plomes escapulars i el dessota de color blanc.

Marjal: una zona humida, generalment propera al mar, de gran riquesa tant en fauna com en flora. Aquestes zones humides sovint són estacions de pas en la migració de les aus entre el nord d'Europa i Àfrica.

Serralada: conjunt de muntanyes que forma generalment un sistema més llarg que ample.

Arxipèlag: Conjunt d'illes més o menys agrupades i sovint amb característiques geogràfiques similars.

Resenya llibre de lectura 1r trimestre

Vilaplana Barnés Silvestre, 1, La mirada d’Al-azraq, ed. Marfil 1999

La mirada d’Al-azraq, és una novel·la de l’escriptor valencià Silvestre Vilaplana, Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d'Alacant. Aquesta novel·la es pot catalogar com narrativa de gènere i de misteri/ com a subgènere.

Aquest llibre, és una història, que barreja un enigma emmascarat pel pas dels segles amb la relació amorosa dels protagonistes, la por a les desaparicions i assassinats de gent amb relacions amb els personatges principals i l’aparició d’una ombra misteriosa. La història està ambientada a l’Alcoi actual la major part del temps, però hi apareixen fragments de l’Alcoi del segle XIII i parts que transcorren a la universitat d’Alacant.  També, podem dir que està narrada en 3ª persona per un narrador omniscient.

La història comença amb el que podríem dir que és un epíleg en que és narra com Al-Azraq, un cabdill musulmà va a conquerir la ciutat d’Alcoi i com l’intent de fer-ho, el maten amb una fletxa que se li clava entre al front.

Després, comença ja la ’historia. Anna i Roger estan a la biblioteca buscant informació sobre la batalla d’Alcoi del 1276, i com que no troben massa informació sobre el cabdill de les tropes musulmanes, demanen al cap dels bibliotecaris, un home vell, si els podia deixar passar a l’arxiu sense classificar de la ciutat d’Alcoi . Aquest els diu que sí, però que a l’endemà.

A primera hora, Anna i Roger ja estaven a la biblioteca, entraren  a l’arxiu d’ Alcoi i trobaren una carta misteriosa, amagada en un llibre vell, escrita per Ramon Torregrossa, el capellà de la ciutat d’Alcoi del segle XIII, que conta que després de la mort d’Al- Azraq una malaltia es va estendre per la ciutat per la qual cosa va enterrar el seu cadàver a un lloc on ningú mai el pogués trobar “ al final de les tres creus, on mor el sol”  ja que si trobaven el cos i li llevaven la fletxa, el cabdill musulmà ressuscitaria.

Roger i Anna , angoixats van a la universitat d’Alacant a parlar amb Albert Abad, el director d’aquesta. Li donen una còpia del text traduït del capellà, i aquest li diu que per demostrar l’autenticitat del document, calia una còpia de l’original, per lo que tornen a Alcoi.

Allí es sorprenen quan veuen que a la casa del Roger han entrar, veuen tots els mobles tirats i moguts de lloc, però es donen conte que no han furtat res, sinó que han esborrat i s’han portat tot el treball dels xics sobre Al-Azraq, per lo que desconsolats, comencen a besar-se abans de ser interromputs per la veïna del Roger, que crida al comissari Moreno per a que vaja a la casa de Roger i així denunciar l’ocorregut.

Al matí següent, Anna i Roger van un altra volta a l’arxiu d’Alcoi on es donen conte de que el paper del capellà havia desaparegut junt amb el cap de bibliotecaris. Després, criden a la universitat d’Alacant per informar al director de l’ocorregut i es quan descobreixen que el director també ha desaparegut.

Com que Al-Azraq en tenia un diamant com a joia, els xics decideixen anar a la joieria d’Alcoi on parlen amb el joier per saber si aquest en sap alguna cosa sobre el diamant d’Al-Azraq, Aquest li diu que solament és una llegenda, per lo que no hi havia de fer massa cas. Al dia següent Anna i Roger s’assabenten de que el joier ha sigut assassinat.

Després de l’incident, Anna i Roger visiten al Jordi, un amic de Roger, que li dibuixa un mapa de l’Alcoi del segle XIII, on gracies a ell poden començar a buscar per la ciutat d’Alcoi allò de les tres creus.

A partir d’ací, la història comença a embolicar-se, ja que està la desesperança per trobar el cadàver d’Al-Azraq, la mort sota  un enverinament del Jordi i el misteri de les tres creus que posteriorment s’adonaran de que el que volia dir no era el que pensaven. Tots aquestos esdeveniments donaran pas a un final espectacular, que cap dels lectors podrà endevinar i on descobrirem, qui està darrere d’aquestes desaparicions i assassinats. Un final on apareixeran personatges nous com Van Stumb, on sabrem qui és realment Albert Abad (el director de la universitat d’Alacant) i què és del cos d’Al-Azraq.

En la novel·la hi destaquen diversos personatges, els principals: Anna i Rogger, podríem dir que són redons, doncs evolucionen al llarg del llibre, s’enamoren, i els seus pensaments canvien, les seues decisions també... En la part on millor podem vore que són personatges redons, és al capítol on Anna després d’ assabentar-se de la mort del Jordi decideix anar-se’n a viure a casa de la seua tia, per lo que a Roger l’envaeixen una sèrie de pensaments i sentiments propis d’un personatge redó. Els personatges secundaris serien Jordi, Van Stumb, el comissari Moreno i el bibliotecari cap. Tots estos podríem dir que son plans doncs els seus pensaments i actitud, quasi no avancen a la història. Finalment tenim els personatges fugaços que apareixen una o dues voltes i no en tornen a eixir més, són per exemple: la dona bibliotecària i el joier.

En quant al llibre podem dir que és una bona novel·la de misteri, que et deixa pensant en moltes coses alhora:  on estarà Al-Azraq soterrat, qui està darrere de les desaparicions,... Es  a dir, podem dir que és un llibre fàcil de llegir gràcies a que l’argument és molt interessant. Tot i que el llibre m’ha agradat prou, l’únic que veig que podria, per al meu gust, estar millor, és que la història d’amor dels protagonistes l’ha deixada com en segon lloc, ja que n’ha fet tan bé l’efecte de causar intriga al lector, que no s’ha endinsat massa en eixe tema.

Aquest llibre de Silvestre Vilaplana, m’ha agradat molt, en té un vocabulari ample i unes descripcions precises, per la qual cosa recomane la novel·la tant a públic juvenil com adult que al que li agraden els relats de misteri.

Resenya exposició de fotografies de Bancaixa

Aquesta exposició de fotografies anomenada “Atesorar espanya” forma part de les que s’alberguen en el fons de la Hispanic Society of America i representa mediant imatges l’Espanya i la seua gent del segle XIX, XX.

L’exposició comença amb fotografies del fundador de la societat A. M. Huntington, podem vore salons d’actes, amics d’aquest, alta aristocràcia espanyola,… totes fetes al segle XIX.

Després observem fotografies de ciutats com Sevilla, Barcelona, Alacant i Granada, on podem apreciar tant l’arquitectura del segle XIX, com els carrers de l’època. La majoria d’aquestes fotos han sigut preses per Jean Laurent.

A continuació, apareixen fotografies donades a l’exposició o comprades a gent adinerada com Anna M. Christian i Kurt Hielscher. Cadascuna d’aquestes representa fotografies amb una visió totalment diferent. Mentre Anna M. Christian ens dona una visió de la terra valenciana: carrers alacantins, gent lavant la roba a ries i el Palmeral d’Elx, Kurt Hielscher ens aporta visions de paisatges muntanyosos, boscos i imatges de monestirs, convents i edificis religiosos (catedrals, esglésies,...)

Finalment trobem a Ruth M. Anderson,  on veiem com els paisatges fotografiats i a la gent fent feines, són de millor qualitat que les dels anteriors fotògrafs gràcies als contrastos de llum que tenen les seues fotografies. Ruth ens dóna una visió de la vida rural a Espanya, on apareix la gent de poble, xics jugant a la pilota,...

L’exposició, tot i que va ser curta em va agradar prou, sobretot les imatges de Jean Laurent i de Anna M. Christian. Però la fotografia que més em va cridar l’atenció fou la següent: 

És del fotògraf Jean Laurent, està feta al segle XIX i ens dóna una visió de l’Alacant d’aquesta època que ens dóna un contrast amb l’actual degut als vaixells, i als carrers sense empedrar. Podem vore que la foto s’ha fet al matí ja que l’ombra dels objectes es troba a l’esquerra vista des del nostre punt de vista.

Entrevista a Picasso

clica ací per vore-la

Escrit sobre el quadre de Hopper

El vent esquinçava les fulles color marfil de la novel·la, el cabell  se m’embolicava amb cada corrent d'aire que entrava per la finestra.Davant de mi, un home d'aspecte ostentós fumava amargament d'una pipa polsegosa. Teranyines de fum teixien l'ambient enrocant-se en l'estança com vinyes per les branques d'un arbre.

L'home que, després de l'assassinat del meu marit a Londres, al qual mai es va poder trobar el culpable, es va encarregar de dirigir l'empresa que el meu home va fundar, escurà el coll un parell de vegades. Odia viatjar en classe turista ja que hi ha gent de la meva classe, com ha qualificat per telèfon un parell de vegades. No sap qui sóc. Tanque la novel·la sense molestar-me a mirar la pàgina, agafe el maletí i fique la mà. Un objecte fred, m'esgarrifo ... Sona un tret que ressona per l'interior del tren

Davant meu un cadàver, davant seu un somriure venjatiu. 

3r ESO

BENVINGUTS AL NOU CURS!

Coneixent més a Enric Valor

Enric Valor nasqué al si d'una família acomodada rural de Castalla. Estudià per a mestre mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i després es dedicà a la indústria del calcer, primer aElda i després a Mallorca on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates.

És a Alacant on Enric Valor comença la seua tasca com periodista i escriptor. El 1930, als dinou anys, entra en la redacció d'El Tio Cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic escrivia amb un valencià prou dialectal i una ortografia castellanitzada. Valor va publicant un curs d'ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertint ‘El Tio Cuc', a poc a poc, a la normativa actual.

Proclamada la República, i dins de l'eufòria republicana, desenvolupà també la seua faceta com activista polític. Publicà articles al diari El Luchador sobre la catalanitat d'Alacant. Va fundar l'Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter nacionalista. Dins d'aquesta agrupació va fer un programa de ràdio a Alacant on el mateix Valor parlava de nacionalisme i de l'Estatut del País Valencià, estatut que la guerra va truncar. També col·laborà en premsa nacionalista a València: "La República de les Lletres", "El Camí", "El País Valencià".

Arriba al cap i casal poc abans de la guerra i, encetada aquesta, es concentraria en defendre la República. Després de la guerra, hagué de restringir la seua activitat política i es concentrà a l'obra literària. És als principis dels anys 50 on comença amb l'obra rondallística, que després resultaria en les Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava una mica, va tornar a l'obra lingüística i vora la dècada dels 60 començà a contactar, més o menys en la clandestinitat amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.

D'aquesta tasca es va assabentar el règim de Franco que empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixit de la presó i, en les seues paraules "sense haver après la lliçó", s'involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Aquesta revista Gorg va durar només tres anys, pels entrebancs de la dictadura. Pocs anys després tornaria amb Els Quaderns Gorg, on escrivia articles de caire nacionalista, articles que també publicava en paral·lel, juntament amb lliçons de gramàtica, a diaris d'Alacant iValència.

Després de la mort de Franco, Enric Valor pugué difondre lliurement les seues idees i obra literària i començà a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han estat molt nombrosos i importantíssims, fins i tot es promogué com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València en el 2000. Hui en dia el seu nom bateja carrers, places, escoles i associacions per tot arreu del País Valencià.

Activitat TEATRE

• PERSONATGES: Rafa, Teresa, Marina i Joan
• VESTUARI: trages i vestits de festa
• ESCENOGRAFIA: una habitació petita, decorada per fer una festa
• MÚSICA: s’escolten els últims èxits de Lady Gaga
• LLUM: hi ha un llum en el sostre que il•lumina atenuadament l'escena

L’OBRA:

(S’obri el teló hi apareix una habitació petita, no massa il•luminada. Al centre de l’habitació hi ha una mesa gran plena de dolços i entrepans. Al sostre i a les parets hi ha diversos globus. S’escolta un rebombori molt gran mesclat amb la música. Truquen al timbre. Rafa es dirigeix cap la porta i l’obri).

RAFA: Quina sort que tinc! Sou les últimes

MARINA: Ho sent moltísim, Rafa. Felicitats. Ja sé que havia de vindre més prompte per ajudar-te..., però ens hem embolicat i...

TERESA: (Dóna un pas cap avant i interromp a Marina) Ha estat culpa meua

(Rafa les agafa pels muscles i les porta a una habitació atapeïda de gent).

TONI: Tu seguro que eres la amiga de Marina, la de Sogorbe, ¿Verdad? Yo soy Toni. Te llamas Teresa, ¿no?

TERESA: Sí, però... pots parlar-me en valencià. Jo també el parle.

TONI: Ah! (sorprès) Jo tenia entès que a Sogorb parlen Castella.

TERESA: Sí, es cert. Però jo estudie valencià des de fa un parell d’anys. Els meus pares van voler que l’estudiara i, a mi, no em va importar fer-ho. Crec que quantes més coses se saben, millor. Sempre podem treure’n algun profit. No creus? Com ara jo, per exemple, que puc parlar valencià amb vosaltres.

MARINA: (Bromejant i amb un somriure ample) Teresa, no seràs l’única que l’estudia a Sogorb?

TERESA: No! Que va, a la meua classe som quinze. (Fa una pausa i continua) alguns, com jo, l’estudiem per curiositat o per l’interés d’aprendre altres llengües. Hi també quatre valencianoparlants, que ara viuen a Sogorb... i la meua amiga Mònica, que només l’estudia per fer-los la contra, als seus pares. El cas divertit és el de Miquel, que s’ha enamorat d’una xicona de Vinaròs, i com que hi va a estiuejar i ella li parla sempre en valencià, doncs ha decidit aprendre’l.

Concurs Coca-Cola: Primer premi provincial Alacant 2011

fa uns meseos, ens vam presentar a un concurs d'escritura castellana. Haviem d'escriura un relat a partir de la imatge que ens van donar:

                                                               No podía concentrarme, había escrito la misma frase desde que había empezado a relatar el texto. Miré por la ventana. El ocaso persistía en el firmamento creando hermosos tonos violáceos que se mezclaban con el plomizo cielo y la cristalina lluvia formando una perfecta armonía. Anochecía por momentos y, aún con el folio en la mano, contemplaba cómo el majestuoso paisaje se tornaba sombrío hasta alcanzar un uniforme tono lóbrego. Dejé con premura la hoja sobre el escritorio, y me dirigí al exterior de la vivienda, donde poder sentir las sacudidas del viento sobre mi rostro sereno.

   Era una noche gélida y lluviosa. Aunque era muy tarde, las farolas continuaban apagadas, por lo que la oscuridad se sentía como una amenaza por las frías y húmedas calles de Londres. Comencé a caminar más rápido, pues la lluvia había calado hasta el interior de mis ropas y me caían chorros de agua por los rubios y sedosos cabellos.

   En la calle, sólo se percibía el ruido que causaban las diminutas gotas de lluvia al impactar contra el encharcado suelo, un sonido apenas audible. Y ese silencio, casi absoluto, fue lo que me permitió escuchar el repiqueteo de unos pasos a mi espalda. Por primera vez, sentí pánico, me flaqueaban las piernas y un sudor helado me recorría la sien. Aunque mi instinto era correr, mis rígidos músculos no me lo permitían, por lo que estuve paralizada, sentía que me desmallaba. Me apoyé con los puños cerrados sobre la blanca pared de un edificio recientemente construido. Cerré los ojos; estaba atormentado. Por encima de mi cabeza era capaz de visualizar el número 316. Agarré con fuerza el envoltorio de un paquete de medicinas. Sólo podía sentir  el sonido que causaba mi entrecortada e irregular respiración.

   Unos instantes después, apareció la figura difusa del hombre que marchaba tras de mí, encendió un cigarrillo y el mechero iluminó brevemente al individuo. Era un chico joven y alto, su vestimenta era elegante, y su semblante transmitía una hostilidad glacial. Tenía unos pómulos pronunciados, cabello cobrizo y lacio, cejas pobladas, pestañas descoloridas, ojos crispados y fríos, tan oscuros como las tinieblas; sus párpados hundidos dejaban paso a su recta nariz, y ésta a sus entreabiertos labios, tan rojos como la sangre; entre los cuales se podían vislumbrar sus refulgentes dientes. Su piel era lívida, demasiado lívida, y eso me producía un gran desasosiego.

   -Hola- dijo ásperamente el desconocido.

   Su voz metálica y ruda me produjo escalofríos de placer. Él se acercó más a mí, y reflejado en sus dilatadas pupilas pude ver el auténtico rostro de la maldad. Por mi semblante cruzó una amplia sonrisa. Abrió desorbitadamente los ojos y, antes de que tuviera tiempo de reaccionar, con un raudo movimiento me abalancé sobre él, dejando expuesta su garganta al gélido viento y, violentamente introduje mis punzantes incisivos en su yugular. Notaba cómo un cálido líquido brotaba por la hendidura que le había causado y recorría su níveo cuello. Al igual que todas aquellas víctimas que anteriormente había seducido para que marcharan tras de mí en la noche, ahora, él pertenecía al apaciguador mundo de las sombras. Un mundo que él no había estado buscando, pero en el que yo, sí había deseado introducirle.

. . .

   Las farolas comenzaron a emitir una tenue luz, dejando el ceniciento bulevar en penumbras. Veía las hojas de los frondosos árboles esparcidas por el inerte rostro de mi víctima; estaba satisfecha. Me giré con aire victorioso y fue entonces cuando me percaté de la presencia de aquel ser. Sus ojos inyectados en sangre me fulminaban desde la distancia, notaba cómo la inseguridad se cernía sobre mi cuerpo. En su faz surgió una cruel sonrisa. Había captado mi esencia y me había seguido, no podía huir, ya era tarde, demasiado tarde, ahora, sólo podía esperar la muerte.

llibre de lectura 3r trimestre: Farenheit 451

RESUM:

Guy Montag és bomber, però en la societat en què viu els bombers en lloc d'apagar focs els provoquen en llocs on hi ha llibres. En la societat en què viu, totes les persones veuen la televisió i no s'interessen per la cultura i les autoritats aprofitant-se del gran ús de televisors, enganya a la gent per poder manipular-los segons com desitgin. Per això si coneixes a algun veí, amic o conegut que tingui llibres pots denunciar-lo i el seu habitatge serà cremat.

Un dia Guy, treballant, troba un llibre i decideix emportar-se'l a casa seva. Resulta que el llibre és la Bíblia i aquesta el porta a pensar sobre la llibertat, les seves decisions, ... i Guy comprèn que les autoritats ho estan manipulant de manera que fingeix estar malalt per no assistir a la feina i poder formar una revolta.

Les autoritats comencen a preveure que hi hagi una revolta per la qual cosa mana al cap de Bombers a casa de Guy. Aquest intenta fer-lo declarar que està incomplint la llei i així anar a la presó directament sense passar per un judici. Però no ho aconsegueix i quan el cap de bombers se'n va, Guy contínua llegint els llibres que tenia amagats. Una nit Guy va acudir a casa de Faber, un home vell, amb gran coneixement en literatura. Tots dos planifiquen un pla per acabar amb la censura literària així que després d'això Guy torna a la feina seguint el seu pla, i una nit que ell estava de guàrdia, els manen una missió en la qual han de destruir una casa que conté llibres. Guy descobreix que és la seva i s'oposa, pel que és perseguit per les autoritats i ha de fugir cap als boscos, on coneix a dos homes que també s'havien exiliat fa anys pel mateix motiu que ell.

La policia perquè els ciutadans no seguissin els passos de Guy, al no trobar a aquest, maten a un noi i diuen que és Guy i després d'això la gent es consciència que els estan utilitzant i es forma una gran guerra entre policies, bombers i ciutadans. Finalment les autoritats perquè les revoltes no s’escamparen pel País decideixen reduir a runes la petita ciutat amb tots els seus habitants.

PERSONATGES PRINCIPALS:

• Guy Montag: És el bomber que inicia la revolta

• Mildred: És la dona de Guy Montag

• Faber: És el catedràtic en literatura. Ridley: És el cap de bombers

• Ridley: És el cap de bombers.

TEMPS:

L’època on es desenvolupa la història és a mitjans del segle XX

L’AUTOR:

Ray Bradbury va nàixer el 22 d’Agost de 1920. És un novel•lista, poeta i escriptor, principalment conegut pel seu llibre “Cròniques Marcianes”. Ja des de ven petit va començar a escriure relats. Però fou al 1943 quan van començar a publicar-se els seus llibres. Actualment té 90 anys i viu a Califòrnia.

COMENTARI PERSONAL:

El llibre té un argument molt interessant però costa molt de llegir, doncs és un llibre de mitjans del segle XX i el seu vocabulari és molt ample. El principi és un poc més avorrit que la resta de la història. Pense que l’autor de l’obra representa com seria el món si ningú estiguera interessat per la cultura. A més, com és un llibre de mitjans del segle XX, una època on les televisions es consideraven objectes futuristes, tot el món el considerava una novetat i prestaven més atenció al que deia la televisió que el que deien els llibres. El recomane, doncs pense que és un llibre que mereix la pena llegir i que et fa reflexionar sobre lo important que és la cultura.

Taller de cuina: Canapès d'ou i salmó

Fa unes setmanes a valencià vam començar una unitat que tractava sobre el menjar, i a tutoria com a projecte, vam decidir utilitzar eixa hora per a cuinar rics plats i després menjar-nos-els. Ens vam dividir en 3 grups, de manera que un feia canapès, altre amanida de fruites i altre pollastre amb verdures. El meu grup va fer els canapès, a continuació us pose la recepta per si voleu fer-la:

Ingredients:

• Formatge philadelphia
• Nata
• Espècies
• Pa de motlle
• Salmó
• 4 ous
• Julivert

Primer, buidem un pot de formatge philadelphia en un plat fons i aboquem-hi una mica de nata i espècies. Cal remenar els ingredients fins que siguen una mescla homogènia.

A continuació, hem de trossejar pa de motlle a quadrats i untar-hi la mescla de formatge i nata.

Tot seguit, cal posar aigua al foc i/ quan comence a bullir/ hem d’abocar els ous a la cassola i deixar-los dotze minuts.

Quan tinguem ja els ous durs, hem de tallar-los per la meitat, treure el rovell i ratllar-lo. La clara la trossegem i anem posant-la als trossos de pa de motlle.

Després, cal trossejar salmó i posar-lo als trossos de pa de motlle que no haguem posat ou.

Finalment,posem damunt de cada tros de pa un poc de julivert i del rovell d’ou ratllat per decorar.

Powert de l'alimentació  clica per vore'l

Refranys de vent

 · La tramuntana no és bona ni sana

· La tramuntana tots els racons agrana.

· Migjorn aigua enjorn.

· El migjorn la mou, el llevant la plou

· Sol rogenc, vent de ponent.

· De ponent, ni aigua ni vent

· Llevant aigua per davant

· Llevant, llevantó, a l'hivern dolent i a l'estiu pitjor

· Nuvolada a la posta, gregal a la porta.

· Gregal matiner, llevant tarder

· xaloc, tanca la porta i fes bon foc.

· Xaloc i migjorn, la fi del món

· El vent de garbí a les set se'n va a dormir.

· Garbí d'hivern, dimonis a l'infern

· El mestral entra per la porta i se n'ix pel fumeral.

· El mestral no acaba el jornal

Veles e Vents

- Quins vents poden ajudar o estar en contra del poeta en el seu camí de tornada cap a  València?

En el viatge de tornada cap a València els vents que poden ajudar el poeta són: els vents Migjorm, Llevant, Xaloc i Gregal. Els vents que estarien en contra del poeta són: el Ponent i el Mestral .

- Quin vent ha de mantenir-se parcial? Per què?   
El vent que ha de mantener-se parcial es el vent Tramuntana, degut a que com ve del Nord afecta a tots dos.

- Per completar la Rosa dels Vents només en falta un, Quin?

Per completar la Rosa dels Vents ens faltaría el vent Garbí

                                           LLUNA DE SANG

  

                                Les gotes repiquen suaument contra la finestra. Dins, el crepitar del foc trenca el silenci, i una dona, balancejant-se lleugerament sobre el balancí mira per la finestra on els últims raigs de sol es filtren pel grisenc cel. La nit, majestuosa, s'alça en el firmament i la lluna emet suaus espurnes porpres i carmesís deixant l'ambient enrarit.

     La dona vella, trista, desolada, afligida, recorda clarament l'última Lluna de Sang. Nota com aquesta li atrau, mira la xemeneia i veu com les llengües de foc van minvant fins deixar la cendrosa habitació en penombres. Tanca els ulls i deixa que els seus records envaeixin el seu pensament.

TEXT 1R LAURA:

     Començava a enfosquir i el cel s'inundava de tons rosats, ambarins i groguencs. Havia arribat el moment d'anar. Vaig començar a baixar per l'agrest bosc. No plovia, ja que els frondosos arbres actuaven com un impermeable. Vaig caminar més ràpid, ja que la nit omplia l’entorn. Començava a entreveure el vast prat, sabia que ell hi era. No vaig tardar molt en divisar-lo, estava assegut sobre l’humida gespa i quan em va veure, es va aixecar amb urgència.

     La seva esvelta figura destacava sobre els altres elements. Vaig córrer fins a ell. Tenia l’ embolicat cabell calat; els seus ulls tendres es clavaven en els meus. Ell em va somriure i el seu dolç alè es barrejava amb el meu. Li vaig agafar fortament les mans, eren aspres i rudes, descendí amb els meus dits fins que aquests van tocar les puntes dels seus. I sense pensar-m’ho dues vegades, em vaig inclinar sobre ell i li vaig besar. El món es va aturar de cop, només escoltava els ràpids i violents batecs del meu cor i el so causat per la meva respiració.

     Tot era perfecte, però va ser llavors quan vaig sentir el punyent udol d'aquell animal que, imponent s'alçava davant nostre, ens apartàrem una mica i llavors, la bèstia es llançà sobre Mike. Vaig intentar cridar però, la meua gola endurida només deixava passar grunyits. Contemplant com el salvatge animal trossejava a Mike, escoltava els dolorosos crits d'aquest. Per què, per què havia aparegut? Impotent em vaig desplomar sobre l’humit sòl, veient com l'animal, satisfet, marxava deixant un raig de sang que conduïa al cos inert de Mike.

TEXT 2N MIKE:

     Al prat, la pluja calava fins l'últim filament de la meua vestimenta. Creia que no vindria però quan la vaig veure aparèixer, em vaig aixecar i vaig somriure. Ella va córrer fins a mi. El seu habitual cabell llis, s'havia arrissat i els seus ulls color topazi reflectien emoció. Vaig Somriure, ella es va mossegar un llavi i fortament em va agafar les mans i amb els seus fins dits va fregar els meus. Es va inclinar cap a mi i suaument ens vam besar.

     Vam Percebre un grunyit punyent, ens separàrem una mica i vaig veure l'animal fulminant-me amb la seva hostil mirada. Vaig donar un pas cap enrere, però aquest va encongir les seves extremitats posteriors i mostrant els seus ullals es va balancejar sobre mi. Notava com un dolor ardent com l'infern recorria el meu cos produint-me calfreds electritzants. Vaig cridar els més fort que podia, però el dolor no desapareixia, augmentava, més, molt més, fins que va ser impossible de suportar i em vaig submergir al tranquil món de la mort.

TEXT 3R JACK:

     Era Lluna de Sang, havia de caçar, m'havia allunyat del poblat i em trobava als agrestos boscos del voltant. Vaig baixar cap al turó, on amb claredat hauria preses per caçar.

En el clar, dues figures es trobaven aixecades enmig de la foscor. Em vaig acostar més a aquestes i vaig entornar els ulls. Eren ells, Laura i Mike, en aquest instant es van besar. La ràbia que em recorria per dins va fluir per mi com vinyes enrocant-se sobre la branca d'un arbre. Per què ella li havia triat a ell i no a mi? Em preguntava furiós.

     Els meus ulls es van tornar escletxes, les meves orelles van fer-se més punxegudes i sensibles, el borrissol del meu cos es va anar estarrufant i creixent. Vaig recolzar les meves extremitats a terra i vaig notar com es convertien en urpes esmolades.

     Vaig sortir del meu amagatall i lentament em vaig dirigir cap a ells. Quan em van veure es van apartar. Jo furiós vaig mirar a Mike, vaig flexionar les meues extremitats posteriors i m'abalancí sobre ell. Li vaig esquarterar la gola i li vaig fer una profunda esquerda al cos, fins que vaig saber que havia mort. I tan lentament com havia arribat, me'n vaig anar, deixant a terra empremtes ensangonades.

.       .       .

     La dona, després d'haver recordat l’escena va plorar, va obrir els ulls plorosos i va tornar a mirar la lluna vermellosa, radiant. Llavors va tornar a tancar-los i es va sumir en una profunda letargia, molt conscient de que no els tornaria a obrir.

Textos del menjar

POSADA EN COMÚ DEL QÜESTIONARI

Fa unes setmanes, a classe vam preparar un qüestionari per fer als avis i adonar-nos de com canvia el menjar i hem extret unes conclusions.

Ara s’han perdut els menjars de cullera i el que normalment mengem és menys sa doncs comprem massa coses amb conservants i colorants i, a més, balafiem massa menjar.

Però no sempre ha sigut així, igual que la moda de vestir canvia, el menjar també ho fa. Si preguntem als avis, ens diran que ells quan eren xicotets, era habitual menjar molts plats de cullera, ja que com hi havia pocs diners no podien menjar tots els dies carn o peix. A més, els plats solien ser únics i s’aprofitava tot, no es tirava quasi res.

Però, amb el menjar han canviat els hàbits, doncs ara, es compra més menjar, també cuina el pare, les llepolies són més variades...

En efecte, el menjar ha canviat i ho continuarà fent a mesura que passe el temps, però sempre hem de recordar les tradicions doncs a vegades les coses típiques són les especials.

LA NOSTRA GRAELLA

Fa unes setmanes, a classe vam proposar fer una graella sobre el que mengem en una setmana i comprovar si mengem sa.

En el meu cas, menge massa pasta i pocs vegetals, tota la resta és correcte , doncs no menge ni massa quantitat ni poca. A vegades menge greix, però com que faig esport ho creme.

Després de la taula que vam fer, m’he proposat menjar més vegetals, encara que no m’agraden molt, són molt sans i cal fer-ho.

Dia de la dona 8 de març

Viatge a "Los Molinos"

Eugènia, la nostra tutora, ens portà un dies a “Los Molinos” Crevillent. “Los Molinos” és un aula de la natura on podem passejar per la serra de Crevillent, aprendre astronomia, energies alternatives i com és la fauna de la serra de Crevillent. Però voleu que us conte com va ser l’experiència? Dons vaig a contar-la:

DIA I:

   Vam aplegar d’Alacant junt amb els de primer d’ESO. I vam conèixer als monitors, que ens van donar les claus de les cabanyes, junt amb un full que havíem d’omplir.

 Passarem el matí fent un passeig per la serra de Crevillent per veure-la i saber coses d’ella.  Entre altres coses, vam aprendre que hi havia esquirols, perquè les pinyes estaven rossegades. També vam vore erugues, que vivien als pins per a menjar-se les fulles.

La serrà està, principalment formada per matolls i roques, ja que  a banda d’uns pocs llocs, no hi ha més que això. Una anècdota fou la mina d'aigua d' un quilòmetre de profunditat utilitzada al segle XIX, però com que van extraure tanta aigua per al molins de la finca, que estaven on actualment és un aula de la natura, actualment la mina està seca.

   A la vesprada vam fer una activitat d' astronomia. El monitor ens va posar un vídeo de l’univers, que començava amb el planeta Terra i acabava a moltíssims milions d’anys llum del nostre sistema. El xic, també ens explicà coses del nostre  sistema solar. Voleu que les diga? Doncs vaig a dir-ho: 

Ø  Mercuri: És un planeta rocós amb un clima molt desfavorable, no té condicions per viure.

Ø  Venus: És un planeta rocós, plou àcid i té molta pressió pels gasos. A més, és el planeta més calorós del sistema solar.

Ø    Terra: L’atmosfera principalment és d’oxigen. Hi ha plantes que realitzen la fotosíntesi, i hi ha aigua en forma líquida. La temperatura mitja és de 15ºC a la superfície. Té les condicions perfectes per al desenvolupament de la vida.

Ø  Mart: És un planeta rocós, fa molt de temps va tenir aigua en estat líquida en la superfície. Va tenir també, una atmosfera que poc a poc va anar perdent. Actualment, té aigua congelada, i es pensa que podria haver hagut vida.

Ø  Júpiter, Saturn, Urà Neptú: Tots quatre són planetes gasosos. Per lo tant, és impossible que hi haja vida.

Satèl·lits:

Ø  Europa: Té aigua congelada, podria tindre vida subterrània.

Ø  Titan: Té rius i oceans de metà, es pensa que podria tenir algun tipus de vida.

     Vam fer un estel·lar, i tots ens vam sorprendre quan el xic ens va dir que no érem del signe del zodíac que pensàvem que érem.

       

DIA II:

   Al matí ens van dir que l’aula de la natura on estàvem, abans era una finca amb molins d’aigua, solament vam poder vore les parets del molí i les canonades per on passava l’aigua. Però si que vam vore un molí de vent pe fora i pe dins. El monitor ens explicà el seu funcionament i com cali moure les aspes cap la direcció d’on venia el vent.

    A les onze, el monitor ens va fer una xerrada sobre energies alternatives, i ens va dir que, actualment, es fa cada vegada més ús d’aquestes energies i que cada vegada podem vore més molins d’aire i més panells solars.

  A  la vesprada ens explicàrem com és la fauna de la serra de Crevillent i després  vam fer un joc un joc en grups sobre la fauna, on el meu equip qudà quart.

   Finalment,  vam tornar a casa. El viatge va ser un poc curt,  però les experiències van ser intenses i em va agradar molt. 

Notícia "El Mecanoscrit"

El Mecanoscrit del segon origen és una obra escrita per Manuel de Pedrolo l'any 1974 que va tenir gran èxit de públic, sobretot entre el sector juvenil.

A classe de valencià hem fet una notícia sobre eixe tema per veure-la. clica on posa "Notícia"
Notícia