Coneixent més a Enric Valor

Enric Valor nasqué al si d'una família acomodada rural de Castalla. Estudià per a mestre mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i després es dedicà a la indústria del calcer, primer aElda i després a Mallorca on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates.

És a Alacant on Enric Valor comença la seua tasca com periodista i escriptor. El 1930, als dinou anys, entra en la redacció d'El Tio Cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic escrivia amb un valencià prou dialectal i una ortografia castellanitzada. Valor va publicant un curs d'ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertint ‘El Tio Cuc', a poc a poc, a la normativa actual.

Proclamada la República, i dins de l'eufòria republicana, desenvolupà també la seua faceta com activista polític. Publicà articles al diari El Luchador sobre la catalanitat d'Alacant. Va fundar l'Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter nacionalista. Dins d'aquesta agrupació va fer un programa de ràdio a Alacant on el mateix Valor parlava de nacionalisme i de l'Estatut del País Valencià, estatut que la guerra va truncar. També col·laborà en premsa nacionalista a València: "La República de les Lletres", "El Camí", "El País Valencià".

Arriba al cap i casal poc abans de la guerra i, encetada aquesta, es concentraria en defendre la República. Després de la guerra, hagué de restringir la seua activitat política i es concentrà a l'obra literària. És als principis dels anys 50 on comença amb l'obra rondallística, que després resultaria en les Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava una mica, va tornar a l'obra lingüística i vora la dècada dels 60 començà a contactar, més o menys en la clandestinitat amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.

D'aquesta tasca es va assabentar el règim de Franco que empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixit de la presó i, en les seues paraules "sense haver après la lliçó", s'involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Aquesta revista Gorg va durar només tres anys, pels entrebancs de la dictadura. Pocs anys després tornaria amb Els Quaderns Gorg, on escrivia articles de caire nacionalista, articles que també publicava en paral·lel, juntament amb lliçons de gramàtica, a diaris d'Alacant iValència.

Després de la mort de Franco, Enric Valor pugué difondre lliurement les seues idees i obra literària i començà a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han estat molt nombrosos i importantíssims, fins i tot es promogué com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València en el 2000. Hui en dia el seu nom bateja carrers, places, escoles i associacions per tot arreu del País Valencià.

Activitat TEATRE

• PERSONATGES: Rafa, Teresa, Marina i Joan
• VESTUARI: trages i vestits de festa
• ESCENOGRAFIA: una habitació petita, decorada per fer una festa
• MÚSICA: s’escolten els últims èxits de Lady Gaga
• LLUM: hi ha un llum en el sostre que il•lumina atenuadament l'escena

L’OBRA:

(S’obri el teló hi apareix una habitació petita, no massa il•luminada. Al centre de l’habitació hi ha una mesa gran plena de dolços i entrepans. Al sostre i a les parets hi ha diversos globus. S’escolta un rebombori molt gran mesclat amb la música. Truquen al timbre. Rafa es dirigeix cap la porta i l’obri).

RAFA: Quina sort que tinc! Sou les últimes

MARINA: Ho sent moltísim, Rafa. Felicitats. Ja sé que havia de vindre més prompte per ajudar-te..., però ens hem embolicat i...

TERESA: (Dóna un pas cap avant i interromp a Marina) Ha estat culpa meua

(Rafa les agafa pels muscles i les porta a una habitació atapeïda de gent).

TONI: Tu seguro que eres la amiga de Marina, la de Sogorbe, ¿Verdad? Yo soy Toni. Te llamas Teresa, ¿no?

TERESA: Sí, però... pots parlar-me en valencià. Jo també el parle.

TONI: Ah! (sorprès) Jo tenia entès que a Sogorb parlen Castella.

TERESA: Sí, es cert. Però jo estudie valencià des de fa un parell d’anys. Els meus pares van voler que l’estudiara i, a mi, no em va importar fer-ho. Crec que quantes més coses se saben, millor. Sempre podem treure’n algun profit. No creus? Com ara jo, per exemple, que puc parlar valencià amb vosaltres.

MARINA: (Bromejant i amb un somriure ample) Teresa, no seràs l’única que l’estudia a Sogorb?

TERESA: No! Que va, a la meua classe som quinze. (Fa una pausa i continua) alguns, com jo, l’estudiem per curiositat o per l’interés d’aprendre altres llengües. Hi també quatre valencianoparlants, que ara viuen a Sogorb... i la meua amiga Mònica, que només l’estudia per fer-los la contra, als seus pares. El cas divertit és el de Miquel, que s’ha enamorat d’una xicona de Vinaròs, i com que hi va a estiuejar i ella li parla sempre en valencià, doncs ha decidit aprendre’l.

Concurs Coca-Cola: Primer premi provincial Alacant 2011

fa uns meseos, ens vam presentar a un concurs d'escritura castellana. Haviem d'escriura un relat a partir de la imatge que ens van donar:

                                                               No podía concentrarme, había escrito la misma frase desde que había empezado a relatar el texto. Miré por la ventana. El ocaso persistía en el firmamento creando hermosos tonos violáceos que se mezclaban con el plomizo cielo y la cristalina lluvia formando una perfecta armonía. Anochecía por momentos y, aún con el folio en la mano, contemplaba cómo el majestuoso paisaje se tornaba sombrío hasta alcanzar un uniforme tono lóbrego. Dejé con premura la hoja sobre el escritorio, y me dirigí al exterior de la vivienda, donde poder sentir las sacudidas del viento sobre mi rostro sereno.

   Era una noche gélida y lluviosa. Aunque era muy tarde, las farolas continuaban apagadas, por lo que la oscuridad se sentía como una amenaza por las frías y húmedas calles de Londres. Comencé a caminar más rápido, pues la lluvia había calado hasta el interior de mis ropas y me caían chorros de agua por los rubios y sedosos cabellos.

   En la calle, sólo se percibía el ruido que causaban las diminutas gotas de lluvia al impactar contra el encharcado suelo, un sonido apenas audible. Y ese silencio, casi absoluto, fue lo que me permitió escuchar el repiqueteo de unos pasos a mi espalda. Por primera vez, sentí pánico, me flaqueaban las piernas y un sudor helado me recorría la sien. Aunque mi instinto era correr, mis rígidos músculos no me lo permitían, por lo que estuve paralizada, sentía que me desmallaba. Me apoyé con los puños cerrados sobre la blanca pared de un edificio recientemente construido. Cerré los ojos; estaba atormentado. Por encima de mi cabeza era capaz de visualizar el número 316. Agarré con fuerza el envoltorio de un paquete de medicinas. Sólo podía sentir  el sonido que causaba mi entrecortada e irregular respiración.

   Unos instantes después, apareció la figura difusa del hombre que marchaba tras de mí, encendió un cigarrillo y el mechero iluminó brevemente al individuo. Era un chico joven y alto, su vestimenta era elegante, y su semblante transmitía una hostilidad glacial. Tenía unos pómulos pronunciados, cabello cobrizo y lacio, cejas pobladas, pestañas descoloridas, ojos crispados y fríos, tan oscuros como las tinieblas; sus párpados hundidos dejaban paso a su recta nariz, y ésta a sus entreabiertos labios, tan rojos como la sangre; entre los cuales se podían vislumbrar sus refulgentes dientes. Su piel era lívida, demasiado lívida, y eso me producía un gran desasosiego.

   -Hola- dijo ásperamente el desconocido.

   Su voz metálica y ruda me produjo escalofríos de placer. Él se acercó más a mí, y reflejado en sus dilatadas pupilas pude ver el auténtico rostro de la maldad. Por mi semblante cruzó una amplia sonrisa. Abrió desorbitadamente los ojos y, antes de que tuviera tiempo de reaccionar, con un raudo movimiento me abalancé sobre él, dejando expuesta su garganta al gélido viento y, violentamente introduje mis punzantes incisivos en su yugular. Notaba cómo un cálido líquido brotaba por la hendidura que le había causado y recorría su níveo cuello. Al igual que todas aquellas víctimas que anteriormente había seducido para que marcharan tras de mí en la noche, ahora, él pertenecía al apaciguador mundo de las sombras. Un mundo que él no había estado buscando, pero en el que yo, sí había deseado introducirle.

. . .

   Las farolas comenzaron a emitir una tenue luz, dejando el ceniciento bulevar en penumbras. Veía las hojas de los frondosos árboles esparcidas por el inerte rostro de mi víctima; estaba satisfecha. Me giré con aire victorioso y fue entonces cuando me percaté de la presencia de aquel ser. Sus ojos inyectados en sangre me fulminaban desde la distancia, notaba cómo la inseguridad se cernía sobre mi cuerpo. En su faz surgió una cruel sonrisa. Había captado mi esencia y me había seguido, no podía huir, ya era tarde, demasiado tarde, ahora, sólo podía esperar la muerte.